Carta de Pere Vilanova als seus seguidors i amics

Avui publiquem el darrer escrit que ha estat enviat a la pàgina de fans de Pere Vilanova al Facebook, escrita per ell mateix.

RESUMS, RETORNS, VICTÒRIES: THE SONGS FROM THE GENT SEASON

Han passat un any i un parell de mesos des del concert de comiat al Teatre Llantiol. Vam dir-li concert de comiat perquè aquest havia de ser l'últim concert abans de marxar a Bèlgica en una pausa d'un any. Jo no tenia gens clar si volia o no continuar amb la música, després d'haver presentat Titans i All the heavy days are over (els dos discos de la tardor de 2008) i també les maquetes Elixir i Religió Nocturna (primavera 2009) recordo que estava molt cansat i, a més, m'estava dedicant a escriure Les Arrels Impossibles.

Tampoc hi va ajudar el fet de trobar certs comentaris en algun fòrum tot insinuant que Pere Vilanova deia un Adéu definitiu. Però el cert és que les coses han canviat molt des de llavors, per sort. D'una banda, el Nadal de 2009 - 2010 vaig publicar Les Arrels Impossibles amb el pròleg de Carles Duarte que em va omplir d'orgull. De l'altra, vaig anar trobant informacions a internet sobre gent a qui agradava la meva música, fins al punt de veure que hi ha fins a dos blogs dedicats a les meves cançons i poemes:

http://fansdeperevilanova.blogspot.com/

i http://fansdeperevilanova.bloc.cat/

paral·lelament vaig constatar la meva aparició a la història de la música catalana de la periodista Pepa Novell i bé, segurament tot d'altres coses d'àmbit més personal que em van fer obstinar-me a continuar treballant tot veient que les cançons, la poesia, les paraules serveixen d'alguna cosa.

Situant-nos en un terreny menys metafísic, aquest temps a Bèlgica ha estat molt enriquidor. Quan te n'adones que coneixes almenys una persona de cada país d'Europa, sense comptar els nord-americans, brasilers, indonesis, xinesos, i irlandesos, i quan te n'adones que, després d'haver fet concerts a Gent i a París la teva música no només agrada si no que decideixen gravar-la durant els concerts per tenir una petita part de tu (podeu descarregar el concert de GENT a la pàgina de fans de facebook), penses que potser val la pena seguir endavant, que l'esforç i el treball són l'únic que dóna sentit a tot plegat.

També he fet tres concerts a Barcelona durant aquest any on he mostrat les noves cançons de l'estació de Gent i he vist en les cares del públic que agradaven i que aconseguia transmetre allò que em proposava.

Podria parlar llargues hores dels motius de la meva transmutació però a ningú més que a mi mateix importa massa aquestes coses, en realitat, tot ha de quedar ben reflectit en el nou treball que tot just hem començat a enregistrar i a treballar que, tal i com es va anunciar a la pàgina de Fans del Facebook, s'anomenarà THE SONGS FROM THE GENT SEASON i constarà d'uns 13 temes principalment en anglès. El format dels concerts també canviarà, estem treballant per forjar un projecte amb banda.

L'estil que començarem a cultivar a partir d'ara ja no serà el Pop poètic de Titans o el folk de cançó d'autor d'All the heavy days are over, si no que mirarem de buscar un so proper al brit-pop, a l'indie, al rock sense renunciar a la pròpia veu i a la personalitat que ens caracteritza.

Així doncs, gràcies a tots i totes els i les que m'heu donat ànims a continuar, a la gent que porta els blogs de fans i que, per cert, trobo que estan molt ben informades ;), us convido a posar-vos el cinturó, treballarem a partir d'ara per no decebre ningú, amb The Songs from the Gent Season comença l'espectacle.



Pere Vilanova.

Tercer aniversari de Cançons a l'Orella

Reprenem la secció d'aniversaris. Fa tres anys i alguns mesos es va publicar Cançons a l'Orella. És el primer treball acústic de Pere Vilanova després del projecte Rock d'Orfes. Cal dir que es tracta d'un projecte d'acció-reacció. Després d'haver publicat un disc de rock, Vilanova necessitava reafirmar-se com a cantautor íntim, de manera que publica Cançons a l'Orella on apareixen per primer cop algunes de les cançons més importants de la seva carrera: La Primavera de la Bet i Terra de llàgrimes i vent.

Per altra banda, cal destacar el tema 156 que és un poema de Dickinson musicat pel Pere que apareixerà també a All the heavy days are over i també cal destacar Ciutats Prohibides, tema germà de Buscant l'aurora (Orfes, 2006) i que fins i tot té una maqueta al seu nom amb algunes gravacions mai publicades.

La maqueta Cançons a l'Orella pot ser descarregada a la pàgina

http://www.archive.org/search.php?query=pere%20vilanova

juntament amb tota la seva discografia i algunes cançons inèdites amb gravacions irregulars.


En aquest article us recomanem també que descarregueu The Songs from a Special Concert, concert de fa un parell de mesos a Gent (Bèlgica) amb un to molt íntim i especial.

SI ET VA AGRADAR CANÇONS A L'ORELLA T'AGRADARÀ:
· All the heavy days are over (2008)
· Songs from a Special Concert (2010)
· Inside (2006)

Primer Aniversari d'Elixir i de Religió Nocturna

No fa gaire penjava un article sobre el quart aniversari del que podríem considerar primer treball musical seriós de Pere Vilanova. Com ja sabeu, When the Shadows left the Heart té una segona part anomenada Inside, això fa que sigui, fet i fet, un treball unitari.

En la mateixa línia van els dos àlbums Elixir i Religió Nocturna (2009, BCN) amb una diferència notable de temàtiques entre les dues, això sí. Les dues obres van ser publicades alhora com si es tractés d'un disc unitari però amb dues parts titulades diferentment. Per entendre una mica aquestes dos treballs cal que fem una breu introducció al context.

Finals del 2008 ha estat un any molt intens per Vilanova, ha publicat "Titans" que serà nominat a disc català de l'any i el tema que dóna nom al disc quedarà com a cinquena millor cançó catalana de l'any. Això passava al setembre i al cap d'un parell de mesos, Vilanova grava el seu segon disc anomenat "All the heavy days are over", una autèntica obra d'art per als seus seguidors amb poemes de Foix, de Shakespeare, de Rimbaud, de Donne, de Dickinson, d'Espriu i temes amb lletres pròpies, alguns d'ells pertanyents a When the Shadows left the Heart i a Inside.

Després d'haver publicat aquests dos discassos, la revista enderrock publica una crítica desfavorable del disc Titans, malgrat haver estat nominat a millor disc català de l'any i d'haver comptat amb el suport de diaris com El Periódico. La crítica diu que és un debut massa "afectat" per a algú tan jove. Sembla ser que això hauria pogut desmotivar Vilanova que l'únic que es dedica a fer des de llavors és a tocar a l'Astrolabi de tant en tant i passa molt temps composant noves peces i escrivint. En aquesta època ja no sembla estar interessat per la música i no para d'escriure, uns mesos més tard acabarà Les Arrels Impossibles (Ploion, 2009), un llibre meravellós del qual ja parlarem.

Malgrat tot i sorprenent a tothom, a principis de maig de fa un any publica dos àlbums d'onze cançons cada un. Què podem trobar en aquests àlbums? Primer de tot cal que n'analitzem el material. La totalitat de les cançons van ser composades mentre durava la gravació de Titans (o sigui durant tot el 2008) o bé just després d'haver publicat Titans. El cert és que els temes que apareixen a Elixir com ara "This is you" ja eren força coneguts pels seus seguidors.


ELIXIR

Es tracta d'una obra en 11 cançons on es parla, a grans trets, de l'amor, el desamor, i la posició política de pensament dins la societat. La cançó Ments Buides fa referència a les vagues d'estudiants durant l'ocupació anti-democràtica per part de les assemblees estudiantils de les facultats impedint així a la gran majoria de seguir classes. Les cançons The Night i This is You van ser escrites pel seu amic Guillem Casas.


RELIGIÓ NOCTURNA

11 cançons més. És, de moment, l'obra més filosòfica de Pere Vilanova. Ja des del principi amb el tema Religió Nocturna es fa una crítica de la religió i de l'hipocresia. En la cançó Religió Nocturna un vagabund "lleig i malalt" entra a l'església on té revelacions i il·luminacions i d'on el fan fora per anar massa begut, però "Només els humans tenen un fons tan fred, preguen i s'excusen amb les relgions nocturnes". Per altra banda el tema Rêven és un tema en contra de l'anorèxia. Temes com A Roma (amb tu), Desamor o Distància són més lírics i amorosos, per altra banda les peces Fes-ho per mi, Déus, Himne, Els arquitectes de Babel i S'acaba són autèntiques immersions dins l'ànima i la recerca de la identitat. Només el temps, és un tema on es juga amb les paraules i d'on es poden extreure frases molt bones com "Tu aniràs pel teu camí de roses, no m'importaran les teves fatalitats, estic arribant al final, només el temps pot parlar per nosaltres". La majoria de temes de Religió Nocturna van ser escrits després que la premsa especialitzada de l'enderrock critiqués el disc Titans.

Per altra banda el tema Els Arquitectes de Babel és un atac directe als periodistes musicals "Mai seré transparent en la totalitat de les mentides (...) tot està ple de divinitats erigides amb muntacàrregues cap al cel i els crítics són com els arquitectes de Babel". La metàfora és òbvia, els arquitectes de Babel van ser uns ambiciosos i orgullosos creient que podien construir una torre d'aquelles dimensions. Personalment, a mi m'agrada molt el tema Déus en el qual parla dels altres cantautors i de com en l'art tothom trepitja tothom.

Un parell de bones peces que són les darreres que ha publicat Vilanova que, després d'haver acabat els àlbums va publicar Les Arrels Impossibles al Nadal de 2009, ja instal·lat a Bèlgica on, de moment, encara resideix.

Quart Aniversari de When the Shadows left the Heart

Cap a principis de maig de l'any 2006 Pere Vilanova estava immers en un procés creatiu incansable. Feia tot just mig any de la publicació de To A Lost Angel - Llum Ambre (Ploion, 2005), el que va ser el seu primer treball poètic i musical. En el primer disc de Vilanova trobem unes gravacions molt fluixes i una veu espantada d'un adolescent, un disc de 19 cançons amb temes instrumentals com Solitude o All Hearts amb l'ajuda compositiva de Luka Gómez, un músic proper al metal progressiu.

En Pere sempre ha dit que aquell primer disc va ser tan sols un experiment i que el que cal valorar de "TaLA-Llum Ambre" són els poemes (un llibret de cent pàgines amb tot un món personal a darrere on apareixen influències musicals i literàries de tota mena).

Després d'haver publicat aquest disc-llibre Vilanova va començar a assistir a les JAM Sessions de la sala ZACARÍAS de Barcelona. Allà va fer coneixença amb Jose Conde i tota mena de cantautors com Dani Flaco, Rafa Pons, Alfonso Móra, Josep Bécares, Núria Sala i un llarg etcètera de noms.

Cap a principis de 2006 Vilanova es va posar a treballar en una maqueta anomenada "Shadeless" que seria en realitat la plataforma sobre la qual construir "When the Shadows left the Heart".

L'àlbum que cel·lebra el quart aniversari consta de 16 cançons i en ella i trobem temes claus de la seva carrera, especialment la mateixa Shadeless, Where Should I Go?, Like the snow or the rain with the go between of love, So long i She Believes in my Eyes (premiada en diversos certàmens). Com a inspiració Vilanova ha dit que no feia gaire que havia escoltat el disc "Children of the Sun", una maqueta que Mike Oldfield havia gravat a principis dels 70 amb la seva germana Sally quan tot just tenia catorze anys. També acabava de descobrir a Damien Rice.

Amb una gravadora multipistes i un ordinador Vilanova gravà els 16 temes i tot i que la qualitat de so no es excel·lent la varietat de temes de l'àlbum (poemes de Shakespeare, poemes de Foix, lletres pròpies en català i anglès...) fan que sigui un punt de partida molt millor que no pas que el seu predecessor TaLA - Llum Ambre, una de les cançons ja apareixia en el primer treball i va ser regravada (So Long, de Shakespeare, el Sonnet 18). La maqueta va ser presentada en diversos concerts i van arribar a publicar-se dues edicions.

Una curiositat del disc és la portada invertida, la foto de la qual va ser presa a Andorra.


Després de WTSLTH vindria, un parell de mesos més tard, la segona part Inside de la qual ja parlarem, un disc encara més íntim amb més cançons en català on trobem temes tan importants com Llums del Nord, Fanals o You.

Introducció i Presentació

Fans de Pere Vilanova és un blog que es dedica a seguir la trajectòria del poeta, escritpor i cantautor Pere Vilanova en totes les seves facetes. Tot i no ser un gran conegut el jove artista ha publicat ja dos llibres, set maquetes i dos discos. Això el converteix en autor de prop de més de cent cançons amb registres molt diversos, des de la cançó més lírica fins a la a musicació de poemes de diverses cultures i en diverses llengües. Al seu myspace podeu trobar més informació sobre la seva obra i vida www.myspace.com/perevilanova88

Qualsevol comentari i és benvingut i qualsevol aportació serà valorada.

Començaré penjant el pròleg que escrigué Carles Duarte parlant sobre ell amb el primer poema del seu darrer llibre Les Arrels Impossibles (Ploion, 2009-2010)

Un riu cabalós de literatura

Per què escrivim?, per què llegim? Som animals literaris, que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del trajecte i del temps per fer-se menys ingenu, menys pur, més matèric, més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.

Les arrels impossibles és una obra polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).

L’obra s’estructura en tres parts: Cendres lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de pensaments... Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre, vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes (“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir, el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil (“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna, que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).

A Les arrels impossibles reconeixem el poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu, fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (...) Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”

Ara bé, al costat del Pere Vilanova més reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.”

La segona part de Les arrels impossibles, Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze parts, o Recuperació, en cinc.

En conjunt, els textos de Coratge solen ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises, consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge, ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci, constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals, solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.”

El Coratge que invoca Pere Vilanova al títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall, constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi, el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus per embarcar./ Corre cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els llavis de la nit i afrontar els fats./ (...)/ Però vigila amb els talls esmolats del destí.”

Al Poema al Rick’s Bar Pere Vilanova conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens caldrà, com diu Pere Vilanova a Petjades: “per degollar les ombres”. Uns recers que per a Pere Vilanova tenen a veure amb l’amor, amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més compartit, més universal, Pere Vilanova es demana i es respon, descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc jo? Un nom més/ al mur de la vida.”

Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions, anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un diàleg de Pere Vilanova amb ell mateix, cercant-se, construint-se.

Carles Duarte i Montserrat

Els amors superats

Per les estepes infinites del desert apagat m'expandeixo de nit. Impassible, el vent s'endú la sorra, les aranyes menudes s'escarrassen a flotar mentre un destacament d'escorpins amb aparença maternal escup, del passat, el verí. M'arriba l'eco trencat i fred de la distància, entre les dunes verdes de lluna banyades, quan érem eterns, em dius, quan érem ídols tallàvem les males herbes amb la fúria de l'edat. I pels vespres blaus d'estiu, ara que s'acaba maig, el desert dels amors superats t'obligava a créixer.

Camina somnàmbul l'últim enamorat. Vesteix parracs de malenconia, una rua d'ancianes castradores l'acompanya. L'endemà li escorxen la veu, unes setmanes més tard morirà. Els oasis fructifiquen i l'enganyen, cap font és més fecunda, cap llac més fondo que el dels amors superats. A través de les introduccions pulcres de gestos gràcils i educats, tremola el seu cos vermell quan és de dia i es fon quan arriba la nit. La pell encetada anuncia la fiblada mortal. Cap mar és tan insondable com el dels amors superats.

L'esperança es maquilla al seu mirall – aparença de càndids ulls, ales, mans –, les catifes s'enlairen sota el cel oriental i les diminutes passes progressen, ja queda menys, però la copa es buida i el beuratge es vessa. Mai arriba a depassar les roques, les serres, els pedòfils saquejadors d'altes voluntats, les punxes multitudinàries. Alienació! Derrota! Deure! El blat ja estarà madur, explotant com el fruit vertiginós de l'adolescència, haurà renascut la primavera i s'acabarà ja maig i les serventes il·lustríssimes podaran llençant fletxes negres les seves llàgrimes.

Han passat mil dies i ha mort, el seu cos se'l subhasten els carronyaires.
Cap ferida és tan profunda com la que atura un cor, i apaga el ressò dels amors superats.